Experiències de lactància. SMLM al món

A nivell mundial ja portem alguns dies de setmana mundial de la Lactància Materna (LM) i em plantejo què més puc aportar jo a la causa. El meu temps el dedicaré a principis de tardor, quan el celebrem aquí Mallorca. Noves aportacions o investigacions…? Doncs realment, des de la més humil intenció, no hi ha res que pugui afegir al que ja hauríem d’anar sabent tots i totes:  la LACTANCIA MATERNA és el millor aliment (en majúscules) que podem oferir a qui serà el nostre futur i la millor manera de prevenir la salut de les mares a llarg termini. Per aquest motiu trobo especialment interessant el lema d’enguany: “por el bien común, sin conflictos de interés”. Més clar, l’aigua.

Ben pensat, però, crec fermament que… Sí ! puc aportar una coseta!. Potser petiteta, però no per això menys important: l’experiència de les meves dues lactàncies, satisfactòries i lliures. Destaco que van ser satisfactòries perquè massa sovint tenim la idea de que la lactància serà difícil i no sempre ha de ser així (ara t’ho explico);  i lliures, perquè van durar fins que jo vaig decidir. Sí, tots sabem que la LM és cosa de dos (mare i bebè) però la realitat que tenim i sentim cada mare és molt íntima i no s’ha de jutjar mai. Potser això porta a “conflictes d’interessos” però res que no es pugui resoldre i acompanyar.

Començaré pel principi, any 2009. Quina sort que a Mallorca ja feia un grapat d’anys que existia ABAM (Associació Balear d’Alletament Matern) i que molts dimarts oferien xerrades i suport a les mares. Vaig començar a assistir a les seves xerrades amb la meva panxeta. Ens ho posaven molt fàcil, no calia avisar, només saber quin dia hi havia reunió (i internet és un gran informador). No demanaven pagar entrada, només el donatiu que nosaltres consideréssim o associar-se. Un cop allà, en aquella sala del 2n pis del carrer de la Rosa, 3 de Palma, començava el cercle de mares i bebès i/o panxes (i també alguns pares, padrines, padrins i amics). Totes aquelles experiències eren un pou de saviesa i de força. Cada història era devorada pel meu ser i moltes d’elles em van ressonar, temps després, un cop a casa, amb en Bernat petit en braços. Sempre he estat convençuda que assisitir a les trobades em va ajudar a que la meva primera lactància fos un èxit.  No vaig tenir cap dificultat més enllà dels dubtes de novella que s’anaven resolent compartint en tribu.

Temps després jo he estat a l’altra banda. Decidida, quan la meva situació ja em permetia sortir de casa per les coses que m’interessaven a mi, no vaig dubtar ni un moment a apropar-me a ABAM i a oferir-me a col·laborar després de formar-me com a assessora de LM. I l’experiència es repeteix igual o millor. Continuo sentint que totes les experiències són un pou de saviesa i de força i cada història és devorada pel meu ser per aprendre de cada una de les dones i famílies. També ABAM va ser la culpable de que m’introduís en la pràctica del massatge infantil i ja ho veieu, ara continuo insistint en difondre aquest hàbit tant com puc.

La lactància d’en Bernat va continuar fins que, quan ell va cumplir un any, jo em vaig embarassar de qui seria la seva germaneta. Ell mateix, al cap d’uns 4 mesos d’embaràs, d’una bronquiolitis important i d’un viatge de Nadal amb bastanta més família … va decidir deixar la teta malgrat jo desitjava mantenir una LM en tàndem. Era la seva decisió i la va mantenir sempre més.

Mesos després, naixia la Carlota, la petita. La Carlota ho va tenir clar i just després de néixer, va estar 2 hores de rellotge enganxada al pit. És perquè va néixer a l’hora de dinar? Sabia que hi havia un germà i volia marcar territori? Sort que li van respectar tot aquest temps. Sempre he dit que el seu pes ja devia estar un poquet adulterat (sshhtt! no ho digueu a ningú).

Malgrat no tenir uns pits “verges” en lactància, aquí vaig començar amb el primer mini problema en la LM: una coïssor als mugrons que es va solucionar ràpid amb l’ajuda d’un bon oli d’oliva masserat amb una pela de llimona. Al cap de 10 dies venia el segon i últim inconvenient: una mastitis de 3 dies a 39º de febre en ple juliol. Mare!!!! Agafa un avió i vine, per favor. Tinc un infant de 22 mesos, una de 10 dies, l’home (autònom) ja treballa i estic a 39º de febre. Sí, aquí vaig aprendre que en plena  pujada de llet has d’evitar dormir panxa a terra. Encara que portis mesos desitjant tornar a aquesta postura, no facis aquest regalet als teus pits.

Amb el repòs i ajuda corresponents, tot va tornar a la normalitat. Van ser uns 15 mesos de LM fins que jo vaig començar a necessitar saber si el meu cervellet podria tornar a funcionar com abans. Sabia perfectament que la OMS recomana fins als 2 anys i, de fet, jo vaig començar aquesta nova lactància dient-me a mi mateixa que aquella m’agradaria mantenir-la fins que ella em pogués dir, amb les seves pròpies paraules, que la mameta li agrada molt. Però tot això eren projeccions fetes abans de trobar-me en situació. Expectatives, desitjos, somnis, etc. Imprescindibles per començar i per superar dificultats, però que (al meu entendre) no han de marcar el ritme absolut de les coses. Sí, pot semblar una tonteria, però cada dona tenim i sentim les nostres necessitats amb diferents intensitats i aquí va començar el deslletament motivat per mi. La Carlota, evidentment, no hi estava del tot d’acord però ho va entendre. Entendre no vol dir acceptar, ja que durant més d’un any vaig tenir una estranya sensació d’estar vivint una lactància “no resolta” amb la meva filla. No puc saber quina “factura” em passarà aquesta decisió al llarg del temps però de “factures” crec que hauré de pagar aquesta (totalment conscient) i tantes d’altres (potser més inconscients).

Per aquesta decisió considero que les meves lactàncies han estat lliures. M’agrada pensar que totes són lliures perquè han estat decidides per les mares i perquè les mares tenen la informació i l’ajuda suficient per poder-les tirar endavant.

La informació i el suport són imprescindibles per prendre decisions en absoluta llibertat. Per això mateix desitjo Salut! a tots els peques lactants i Enhorabona! a totes les valentes dones que s’entreguen als seus bebès (i no tan bebès).

No Comments

Post A Comment